Aquests són dos àlbums que no haurien de passar desapercebuts dels sectors més sensibilitzats per edicions singulars. Per diferents motius: per la qualitat amb què són presentats, per les distincions que ja recullen en forma de premis, per la doble autoria de text i il·lustracions dels seus autors, faceta no gaire habitual, ni entre escriptors ni entre il·lustradors, i, en últim lloc, perquè una combinació d'elements amb resultat excel·lent surt de la factoria d'una editorial valenciana. És a dir, d'una factoria a la qual seria més fàcil deixar-se de segons criteris i tirar pel dret del que li accepta el mercat. L'àlbum de Joan Subirana va rebre el I Premi de Literatura Il·lustrada Tomba Tossals, atorgat per l'Ajuntament de Castelló. I l'àlbum de Montse Gisbert va ser distingit fa uns mesos per la revista nord-americana Skipping Stones -que podeu consultar en l'adreça d'Internet [http://www.efn.org/skipping]. Al marge d'això, si els dos àlbums haguessin aparegut sense l'acompanyament de premis, tindrien el mateix interès i sobtarien igualment per la seva rigorositat. Els dos coincideixen a fusionar imatges i text, escrit, dibuixat, vaja, línia a línia en una aparent escriptura a mà artesanal que els converteix en unes peces de creació de cap a peus. Les il·lustracions d'El meu amic en Pòtol estan configurades per grans làmines de tons pastosos, amb imatges engrandides i amb primers plans que obliguen l'autor a ser molt polit en les expressions dels personatges que retrata. El text explica, o més aviat fa el retrat, estil Homenots, d'un gos que, com el seu nom de fonts insinua, és "un pòtol brut, desdentegat, vell i maldestre". ¿És un text al servei de les il·lustracions? De segur que sí. Fa l'efecte que l'autor s'ha explicat les làmines i que, a mesura que les ha reproduïdes en imatges, hi ha posat el sobretitulat. El resultat és un conte que es pot llegir als més petits i que poden llegir els primers lectors. Als uns i als altres, però, com als adults, les imatges se'ls emportaran els ulls que, al final del recorregut, els tindran plens d'una sòlida plasticitat. D'altra banda, les làmines d'El bebè més dolç del món, tot i que tendeixen també a la deformació i l'engrandiment dels personatges, ho fan amb una pàtina de color més suau, en què domina el groc i el vermell, per caricaturitzar un món d'abelles amb tendència a la personificació. La disposició del text vol també aparellar-se amb la disposició d'un rusc. Paràgrafs en semicercle, ondulats, dins de camins, tot al servei d'un àlbum que, partint de l'argument literari, arriba a aprofundir en el coneixement del procés de la mel i el món de les abelles. És precisament per aquesta doble funció i per la seva divulgació de la natura que el llibre ha estat distingit als Estats Units. Diuen que per omplir un pot de mel de 250 grams es necessita un litre de nèctar que una abella aconsegueix en una mitjana d'entre 20.000 i 100.000 viatges del lloc de collita al rusc. Això, que és comparable a calcular les pulsacions al teclat, dit a dit, d'un escriptor o d'una escriptora, fins a configurar una novel·la, ja és suficient perquè l'autora s'hagi plantejat una història en àlbum il·lustrat, sense pensar en la imatge tipus d'allò que es porta i que és més senzill d'exportar a la pantalla.