En molt pocs anys la trajectòria professional d'aquesta xica del Baix Ebre que viu i treballa a Brussel·les ha estat reconeguda aquí i arreu amb un seguit de premis que no li han fet perdre ni una engruna de l'afabilitat i bonhomia que són un dels trets característics de la seva personalitat. Conèixer la Montse Gisbert és un plaer. A Brusel·les la seva casa és oberta de bat a bat per als amics i s'hi parla sovint de tota mena d'arts, des de la dansa fins a la gastronomia, passant per la infografia o la poesia. I ara ens ha obert el seu portal electrònic per a poder dur a terme una entrevista que totes dues hauríem preferit que fos cara a cara, perquè ens estimem i admirem des d'un any abans de publicar una obra a mitges.


La nostra editora m'ha explicat que tot va començar a Bolonya. Com va anar allò? Amb quin ànim anaves a la fira?
La primera vegada, fa uns quants anys, hi vaig anar només per xafardejar. Llavors jo no em deia "il·lustradora", havia acabat Belles Arts i tenia aquella mena d'horror de pensar "què seré?". A casa hi havia deixat coses, més aviat cosetes, que n'hi m'havia passat pel cap que podria ensenyar-les...i això que m'havien dit que a la Fira els il·lustradors podien ensenyar els seus treballs als editors! Però després de comprovar que era cert, em vaig alegrar de no haver-ho fet, perquè les meves il·lustracions no estaven dins d'un dossier, sinó dins d'unes llibretes on les històries naixien i morien i on els fulls s'esquinçaven. No hauria estat gens professional, vaig pensar, llavors. Vaig xafardejar i prou. La segona vegada que hi vaig anar ja ho tenia una mica més clar, i si algú em preguntava què volia ser, gairebé gosava dir "il·lustradora". Aquella vegada ja hi vaig anar amb una carpeta sota el braç que havia acabat de preparar la nit abans, a l'hotel, triant quina posava abans que l'altre, quina treia... D'aquesta segona vegada en vaig aprendre sobretot dues coses. La primera: saber escollir entre tota l'escampada de llibres i països; i la segona, atrevir-me a deixar mirar el meu treball, escoltant-ne les crítiques tant si eren positives com negatives. Dues coses prou difícils...

I és llavors que coneixes l'editorial Tàndem?
Sí, allí es van consolidar contactes, van sortir propostes i es van establir punts en comú entre el meu treball i alguna editorial (com la de la Rosa Serrano, per exemple), que van anar madurant durant tot un any perquè no es concreten fins al cap d'aquest temps, quan vaig tornar altre cop a la Fira. Vull dir que una editorial pot mostrar-se molt interessada en el teu projecte, i te'n tornes a casa molt il·lusionada, però comencen a passar els dies i els mesos i et penses que d'allò res, i només quan tornes al cap d'un any et diuen que ara és el moment i t'accepten la teva història per editar-la. Perquè això de l'edició és un procés més lent i complicat del que sembla des de fora. Ara bé, també pot passar que es generi un "coup de foudre" amorós entre un editor i una història, perquè la Fira de Bolonya és un conte de fades on el teu somni pot esdevenir realitat! Jo, al menys, l'any que ve penso tornar-hi a emborratxar-me de llibres i a buscar nous "coups de foudre"...

Hi ha concordança entre allò que aprenies a Belles Arts, i això que fas ara? Recomanaries aquesta carrera per algú que vulgui ser il·lustrador? Sí que hi ha concordança. I potser continuïtat. Diria que aquelles estàtues de guix que et feien dibuixar a Belles Arts i que precedien els models de carn i ossos es van anar transformant en personatges d'una història traspassats al paper amb una tècnica o altra, que vas anar experimentant al llarg de cinc anys. També el volum, l'escultura, la concepció de l'espai, tota l'educació visual rebuda... Totes aquelles coses hi eren i hi són, d'una manera o altra. Però quan jo vaig fer Belles Arts no hi havia especialitat de il·lustració. Ara hi ha escoles especialitzades on hi pots entrar de dret.

Com has enllaçat els teu aprenentatge amb els tallers de plàstica per a grans i petits que fas a Brussel·les? En els tallers d'il·lustració que faig aquí em limito a ensenyar la meva experiència amb les Arts Plàstiques (que és com es diu la secció on hi ha els meus tallers) per a després aplicar-ho a la narració, a la il·lustració, al llibre il·lustrat, en definitiva. I aquí també és la meva experiència actual amb el món de la il·lustració la que em guia...

Et veuries en cor de definir la tasca d'il·lustrar? Això, amb paraules, ja és més difícil. Per a mi, la il·lustració és un gest màgic! Com ho ha de ser tota creació...És una expressió íntima que cerca compartir, comunicar, i que ha de mostrar i demostrar més que no pas "il·lustrar" en el sentit de donar llustre...

Aleshores, què és la il·lustració? És un camí que comença en un punt blanc d'un full blanc, on es construeix una història d'amor plena de manyagueries amb el text (encara que també va bé que es barallin de tant en tant), i que acaba amb el contacte en directe amb el receptor. Un receptor de tota mena: gran-petit o petit-gran..., perquè a la il·lustració no li agraden les etiquetes.

Amb el text ja has viscut algunes esplèndides històries d'amor. Per què no ens expliques com es van descabdellar aquests romanços amb Les endevinalles de Llorenç, una obra a sis mans entre en Llorenç Giménez, la Carmela Mayor i tu?
Va ser la primera proposta que ens va fer Tàndem. Tàndem volia que féssim alguna cosa amb elles i la Carmela i jo teníem moltes ganes de fer-la. Les dues teníem les mateixes afinitats, treballàvem als mateixos tallers de il·lustració i això ens permetia prou coherència per a proposar il·lustracions conjuntes. Llavors Tàndem ens va proposar un llibre d'endevinalles d'un contacontes simpatiquíssim, que llavors nosaltres no coneixíem, i que ens permetia treballar sense topar-nos massa, perquè les endevinalles es podien treballar per separat. Dins la nostra ingenuïtat com a novençanes en el món de l'edició, no volíem concebre el text per una banda i la il·lustració per una altra, i vam aplicar el text directament a la il·lustració, considerant el text com una il·lustració més, per què no? Però això no s'ha de fer, perquè després, si es vol traduir, els pobres infografistes es posen les mans al cap, que és el que va passar... Les endevinalles van tenir molt bona acollida, a part dels premis, vull dir, i és un llibret que funciona molt bé. Va ser el nostre inici i, es clar, ens va obrir una mica la porta. Però, quan el miro ara, el veig com lluny...

I fins arribar a crear un text teu, com El bebé més dolç del món, quins passos, quins anhels se't plantejaven?
Amb El bebé més dolç del món hi va haver una primera part fascinant, que consistia, justament, en alimentar la meva fascinació per les abelles documentant-me, anant i tornant a les biblioteques...Volia saber-ne més, saber-ho tot, tant, que al final va resultar un problema, perquè de tot allò només en podia fer una història de dotze làmines, ni més ni menys, dirigida a un públic molt especial. A més, havia previst fer el text a mà, i això sempre ocupa més lloc. No ho podia dir tot, i això em feia pena. Però de sobte, va paraèixer la Zzum, que és molt espavilada, i em va ajudar a sintetitzar les etapes de la seva vida, el seu desig de fer-se gran i de volar amb l'anhel del "suc màgic" que es converteix en mel. Ara bé, el secret no me'l va dir. En l'apartat destinat a la informació per als més curiosos, que són les tres darreres làmines, vaig poder esmentar coses tan importants com la pol·linització de les flors, com sa majestat la Reina, o bé...sabies que les abelles no tenen orelles? Aquesta part de creació del text no estava deslligada de la il·lustració. Els esbossos de text es construïen amb els esbossos de personatges, de situacions, i aquests amb el text. El text es fa al mateix temps que la il·lustracó va naixent, i per força el text i la il·lustració acaben conformant un tot. En el cas contrari, quan l'il·lustrador rep un text, l'ha de sentir des del primer moment, d'una manera molt especial, com si fos seu.

Aquest llibre t'ha donat moltes satisfaccions, tant en forma de premis com de reconeixement internacional. Què se sent en aquests casos' Et sents picada per les abelles per sempre més?
La filla d'una amiga meva es pensa que jo sóc la mama de Zzum, i un dia em va preguntar si jo també picava...La seva mare em va explicar que feia poc que la nena havia estat picada per una abella i que el llibre els va servir per poder explicar-li com i per què piquen les abelles. Bé, doncs, per mi aquesta és una gran satisfacció. O quan els pares em diuen que els nens no es cansen de mirar el llibre, que se'l fan llegir i segueixen la Zzum pàgina per pàgina fins el final. Al costat d'aquestes petites coses, els premis esdevenen minúsculs. Però és clar que també m'han donat satisfaccions i n'estic molt contenta, i sí, estaré picada per les abelles per sempre més. Al premi que realment em vaig presentar va ser a un dels premis d'honor Skipping Stones, dels EEUU, perquè em va fer gràcia que hi hagués una categoria d'ecologia i natura, cosa que no es veu gaire. Amb Tàndem vam enviar els llibres i finalment vam estar prou satisfets que el nostre "bebè" volés tan lluny i es fes conèixer i apreciar. Cal dir que aquesta va ser una iniciativa d'algú que està amb mi, més aviat al costat meu que al darrere, que fa equip amb mi i s'encarrega de buscar informació, d'establir els contactes, de la promoció i, més d'un cop, de donar-me l'empenta necessària. Rebre després el premi al millor llibre il·lustrat de la Comunitat Valenciana o el de la Institució de les Lletres Catalanes va ser per a mi una sorpresa i una satisfacció, però també una mena de vertígen, perquè a la pràctica un premi, dos o tres, ja sabem que no volen dir res. Després va ser seleccionat per Cuatrogatos des de Miami dins de "Los mejores libros 2000", perquè n'havien rebut molt bona crítica, i darrerament ha estat seleccionat per a entrar en el catàleg dels White Ravens de la Internationale Jugendbibliothek de Munich. En tenien la versió en castellà, però ens la van demanar en català, per allò que la producció espanyola no és tota en castellà...I com pots comprendre, per a mi, aquesta va ser una satisfacció especial!

En les teves obres passes d'una mena de protagonista a l'altra: abelles, forners, segles...És estimulant l'elecció o creació d'un protagonista?
Per crear una història, l'elecció d'un protagonista és molt estimulant i vertiginosa. A vegades, és només una imatge o un nom, i saps que rere seu vindrà la resta: el què, el com, el quan, el perquè...Personatge o personatges es fan un fart de ballar dins el teu cap fins que aconsegueixes que s'aturin i descansin na mica sobre el paper. Sí, la creació del protagonista és la part més estimulant i potser també la més dura, per la importància que té. Fins ara ha estat sempre el punt de partida, seguit de l'excitació de fer-lo moure, de crear el seu univers, de posar-lo en situació, en contacte amb els altres personatges, amb les coses...

No obstant, a la teva obra, molts dels seus personatges s'equivalen. Què prefereixes: un protagonista singular i fàcil de reconèixer sigui on sigui, o bé un conjunt coral de personatges en igualtat de circumstàncies gràfiques dins una mateixa història? Depen...Aquí mana el text i la franja d'edat a la que ens adrecem. Segons això, el protagonista pot estar més o menys "despullat", més o menys present, o pot ser més o menys fàcil de reconèixer. Per exemple, a El bebé més dolç del món, la Zzum passava de seu naixement a l'edat adulta etapa per etapa, fent-se cada vegada més gran. Per a mi això va ser una preocupació: se l'havia de poder reconèixer en qualsevol moment o situació, havia de mantenir uns trets prou característics per a no despistar. Amb El segle més nou del món la cosa ja es va complicar molt més. Hi havia un protagonista, el nou segle, però que només aparaixia cap el final. Abans calia presentar tota la seva família i...quina colla! També eren impotantíssims protagonistes de l'esdeveniment, i tots diferents, perquè dins d'una família no n'hi ha ningú que sigui igual, però, tal com ho vaig interpretar jo, em vaig capficar amb què havien de mantenir alguns trets característics, com passa en la realitat, de pares a fills, de fills a néts...ja sia amb el color, la forma del nas o del cap... I, alhora, s'havien de diferenciar els uns dels altres, és clar!

En general, si observem bé les teves il·lustracions es nota que concedeixes una gran importància al petit detall, a la minúcia (cosa que fa molt difícil la seva reproducció en fotocòpia o el seu calc). Per què? Quina importància concedeixes a l'observador meticulós?
M'atrau la semiòtica de la imatge com a tota persona que s'hi dediqui. No em plantejo cap gran teoria sobre això. Crec que no cal emprar molt de paper per dir una gran cosa, o per induir-la, per insinuar-la, perquè tampoc cal donar-ho tot fet i mastegat. No cal que una il·lustració repeteix exactament el que diu el text, perquè aleshores el resultat seria el de dir la mateixa cosa de la mateixa manera i dues vegades. I també perquè em fa ràbia córrer, que els dies passessin tan de pressa com les fulles d'un llibre. M'agradaria que els meus lectors s'aturessin a cada làmina, per recrear-se, observar...La vida és plena de petits detalls, de minúcies, de senyals i indicis espigolats d'ací i d'allà, i els "grans", de vegades, no sabem veure'ls, perquè portem massa pressa o bé perquè ningú ens ha ensenyat. L'il·lustrador sempre pot donar una mica més d'allò que li està teòricament permès: una mica més de informació, de sentiments, pot fer alguna aclucada d'ull al receptor, aquest observador meticulós de qualsevol edat per a què no es perdi res. Per això, els "dies" del nostre conte s'escurcen i s'allarguen, a vegades tenen les cames curtes i a vegades llargues...

Tots els teus ninots i contes surten dins un espai virolat. Què ens pots dir dels teus fons? Què és per a tu el color? A vegades, els fons han de ser alguna cosa més que fons. Són escenaris on no hi ha decorats i és llavors quan el color pot potenciar situacions o accentuar el sentiment que es vol transmetre. Amb el color es poden dir moltes coses...o només les necessàries. Amb el color també podem dir tendresa, tensió, fred, calor, còlera, dolçor, tristesa, alegria...Un joc d'expressions on els personatges són els protagonistes, però que pot ser reafirmat amb els fons, l'entorn, l'atmosfera que els envolta, perquè si els personatges estan vius, l'espai on es troben també ho està. Amb el color podem anar directament a l'objectivitat de les coses o, si cal, també a la subjectivitat. El color és sentiment.

Per què no has fet mai un llibre en blanc i negre? Un llibre en blanc i negre? Negre negre, no; perquè el negre negre...és que és molt negre! Però sí que tinc projectes on no hi ha color, perquè el què m'ha satisfet ha sigut la força de la línia, del traç, a llapis o a ploma, estris amb els que es poden dir moltes coses o les necessàries, com amb el color. De fet, en aquests moments -Teresa, què ja t'ho oloraves?-estic preparant un projecte per a una editorial belga on no hi haurà color. El que més va cridar l'atenció de l'editora va ser alguna historieta a ploma que jo tenia, i em va donar un text per il·lustrar. És un text poètic: la reflexió íntima d'un nen que evoca la seva infantesa, on s'agraeixen els espais blancs, la puresa d'un text escrit negre sobre blanc (en aquest cas no serà negre, sinó sèpia), dient les coses necessàries, amb una imatge transparent, moltes d'elles com un xiuxiueig. És un text ideal per a això!

Doncs, parlant de textos, digues-me tres escriptors que t'agradin.
Lewis Carroll, Jon Scieska i...Teresa Duran, ha, ha, ha! Au, vinga, sense bromes...Ara digues tres il·lustradors que t'agradin... Kvêta Pacovská, Lisbeth Zwerger i Lane Smith.

Tres animals?
Una vaca, un elefant i una girafa.

Tres flors?

La margarida, la tulipa i l'àrum (paperina).

Tres menjars?
L'arròs amb col i fesols de ma mare, la carxofeta a la brasa i la paella. Tres desigs? Històries, colors i amor. I, per acabar, un comiat? ...un comiat no; un fins aviat!